diumenge, 25 de juliol de 2010

Dos de juliol.


Reflexions des de l'inframon.

El pot de la paciència està buidant-se i no sé què fer, sincerament. Comence a pensar que la corda que suporta la persiana és una bona copilot en aquesta carrera a l'infern.

El cor és divideix cada dia més i l'abisme entre tu i jo creix desmesuradament. Hem arribat a aquest punt i no ens hem adonat... Per això tot ha passat per sorpresa. Vivíem innocentment una història amarga però feliç alhora i ens hem equivocat. Bé, m'he equivocat, ho reconec.

Aquesta xafogor no em deixa respirar mentre dorm. Els pulmons s'omplin d'una massa d'aire calent, abrassador, que fa que m'importe menys viure. T'he fet mal i he obert una escletxa d'una grandària considerable molt difícil de cosir o tapar amb algun pegament força fort. Ho sent.

Aquestes flames comencen a cremar-me. Note com la pell es plena de bambolles, com em vaig convertint, a poc a poc, en cendra. Els meus ossos es desintegren i, amb ells, la meua ànima que havia estat el baluart de la meua raó. El foc comença a fer brollar l'instint de la mort. Del punt final d'aquesta etapa i del punt i seguit de la que vindrà.