dissabte, 9 de gener de 2010

Nou de Gener.


Somni d'una nit d'estiu.

Avui t'he tornat a veure a la classe de les deu. Pantalons vaquers, samarreta negra i la teua pell pàl·lida. Mai aconseguisc trobar-te els ulls, ni que ells es troben amb els meus. Els teus cabells curts desprenen la mateixa olor que la fruita que em menge per esmorçar a les escales, lloc on continue la meua recerca personal mentres xerre amb algun company de classe.
Parle de tu a les meues amigues i elles, fartes de les teues històries de divinitat mortal, em diuen que em llance, que et digue, per mínim que sigue, un hola tímid i vergonyós. Però no, no mereixes una paraula tan curta i tan concisa. A vegades em sembles un ésser tret d'una llegenda grega.

A les meues fantasies apareixes nua, entre blancs polars i roses pàl·lids d'aquella habitació del teu pis creat al meu cap. Els teus llavis, pintats d'un vermell intens, em mosseguen delicadament, deixant al meu coll les marques d'una passió furtiva, quasi prohibida. Als llençols, una copa de vi derramada, reprodueix automàticament a la meua ment fotogrames del que, fa no més de dos minuts, hem començat a la taula entre el pollastre rostit, les creïlles al forn i les mirades de lascívia que han anat desgastant-nos a poc a poc.
Les meues mans t'acaronen els pits suaument mentre una d'elles s'escapa, per inèrcia, al teu sexe. Latent, com si estigués en flames.
Les suors es barregen amb els aromes condensats a l'habitació mentres vénen al meu cap versos de Safo. La llum tènue de la cambra es reflecteix en les gotes de suor que et cauen del front i arriben als teus pits com per art de màgia.
Resllisque per tot el teu cos, impregnant-me de les teues hormones, mentre agafe la meua samarreta verda i la passe descaradament pel teu cony mentre et parteixes de risa.
Dolç plaer de veure't somiar amb el somriure...

Evite despertar d'aquesta fantasia sempre que no sigue necessari. Només quan ets present, apague la meua veu, inútil de cridar en una habitació embuatada amb una porta blindada i sense clau alguna per poder obrir-la.

Avui he tornat a veure't, deessa grega. Avui he tornat a veure't acompanyada per eixe adonis de metre setanta-cinc amb el qual no poden competir aquests dos pits grans i aquesta flor de primavera que tant t'espera.

Morirás, y de ti no quedará memoria,
y jamás nadie sentirá deseo de ti
porque no participarás de las rosas de Pieria;
oscura en la morada de Hades,
vagarás revoloteando entre innobles muertos.

dijous, 7 de gener de 2010

Set de Gener.


Estela particular.

Plovia a Ciutat Vella i, mentre corria, les gotes li relliscaven per la cara.
Un peu i darrere l'altre, una cama i darere l'altra... I el cor bombejant sang d'una manera incontrolada.
La mirada de la gent se li clavava al bescoll; eren fredes, amenaçadores. Ningú l'havia parat per preguntar-li perquè corria, únicament continuaven jutjant-la amb el pensament, observant com corria desesperada mentre els mocs, la saliva i la sang feien tot el possible per sortir d'aquella cara d'ulls morats i empetits i llavis partits.
Els genolls, glaçats pel fred hivernal de gener, començaven a fallar-li i cada vegada veia més a prop l'asfalt i el ciment del carrer.

"Cau i torna a alçar-te, Estela. Alça't." - Una veu al seu subconscient li ajudava a ficar-se en peu, com tantes vegades havia fet al llarg de la seua vida. El cor batejava més i més fort i ella continuava gastant les seues forces en fugir.

Fotogrames dels últims minuts a la que era sa casa se li apareixien. Els fantasmes de les pallisses i els maltractes, dels ulls morats i els llavis partits; els fantasmes de la sang i la saliva malgastada en crits desesperats, sortien d'aquella habitació i la perseguien discretament, sense fer cap soroll.
Ella vol fer-los desaparèixer però no pot. Continuen al costat seu, amagats entre els matolls de flors vermelles del parc i les faroles de llum tènue que il·luminen bona part d'aquells carrerons amb l'olor a pixum que tant detesta els diumenges de matí quan s'alça i s'asoma a la balconada.
Aquella balconada a la qual va fer l'amor amb ell, abans que l'alcohol i la cocaïna el convertiren en un monstre de gargamelles enormes i violència exacerbada.

"Fills de putes!"- cridava als seus records.

Un Renault vermell acabà amb la carrera deixant una estela de sang, saliva i mocs a l'asfalt de la Gran Via; acabant amb la seua vida i la de la nena que esperava amb tanta il·lusió.