dilluns, 14 de desembre de 2009

Tretze de Desembre.

Fotogrames de l'hivern.

El got de llet fumejant contemplava, des de la taula, una xica preciosa amagada entre els llençols del llit. Els plecs d'aquestos deixaven entreveure algunes de les articulacions que conformaven el cos d'ella: una cama a mig depilar, un braç llarg que penjava, tocant el sòl de l'habitació, a mig netejar; una cara angelical amb un mig somriure a la boca i uns ulls tancats que delataven un somni preciós.

La pluja colpejava fortment la finestra d'aquella habitació. Milers de gotetes banyaven aquell cristall: a vegades, juntant-se unes amb les altres; altres, simplement, s'independitzaven i es deixaven portar pel vent polar que assotava la ciutat. El soroll de l'aigua contra la finestra li relaxava. Li donava el mateix la sociabilitat de les gotes; ella romania nua sota l'edredó, creant un microclima calorós al voltant seu.

El matí semblava no començar mai. El sol no es veia enlloc: la foscor permanent de l'hivern havia arribat.
De sobte, el botó del "play" de la cadena de música es ficà en marxa. Sonava una melodia suau, sense veu. Només un violí, un acordió i poca cosa més. S'olorava Montmartre, un dels seus carrerons; el perfum d'una dona caminant pels Champs Elysées, la vida contemplada des d'una petita cafeteria de París mentre el sol l'iluminava el rostre i els coloms s'acosten innocents a veure si la seua bondat es deixa entreveure per algun lloc d'aquell croissant que té damunt de la taula.
De colp, la veu trencada d'una dona, la veu d'una fumadora compulsiva, sortí pels altaveus donant un clima de tendresa i, a la mateixa vegada, de malenconia a aquella habitació del centre de la ciutat.

Obrí un ull i ho va veure allí, postrat davant seva, mirant-la fixament, amb una samarreta vella ficada, somrient i fent explícits els seus pensaments en aquell somriure de dents blancs i olor a café del supermercat d'un euro vint, mentre Edith Piaff omplia aquella habitació amb la seua manera d'amar i trencar amb la mètrica de l'hivern.