diumenge, 30 d’agost de 2009

Vint-i-dos de desembre.


Somnis.

Ella sempre havia somiat amb una casa a les rodalies de la ciutat a la que va néixer un fred hivern i a la que mai havia tornat des d'aquell dia. Una ovella, dos cabres i un gosset de la grandària d'un gat pul·lulant per la verda herba delimitada per una tanca de fusta vella i ronyosa, plena de líquens i forats originats per la carcoma.
Totes les nits, somia amb aquella casa i aquell paratge verd. S'imagina cuinant pels matins, tallant llenya a les vesprades i passejant amb la caiguda del sol per la muntanya, riu cap amunt. Sola, sense ningú. Sense cap preocupació que no siga sobreviure dia a dia, sense ningú que li diga el que ha i no ha de fer; amb la ment en blanc, mirant com les manilles del rellotge boten de segon en segon.
Somia amb estendre's a la gespa d'aquell penya-segat mentres observa com les gavines es projecten a l'aigua, a la caça d'algun peix suculent que ficar-se a la boca; mirant com les ones es mesclen amb les roques i fan l'amor amb l'aire i l'olor a salitre que arriba de l'horitzó.

Sí, ella somia amb desfer-se de la ciutat en la qual l'han obligat a viure durant aquestos vint-i-quatre anys però no sap com ni quan. La realitat és massa complexa: els seu temps lliure s'ho han menjat les hores de treball i les d'estudi. S'ha creat una vida buida, sense amics ni amigues, sense relacions sexuals ni experimentals.
Ha crescut sola i sola està al futur que somia nit darrere nit.