dissabte, 3 d’octubre de 2009

Ú de Novembre.


Izaskun.

Va arribar a Donibane un vint de Novembre, gelat i esgarrifòs. La temporada de carabasses havia passat i la seua mare havia parit una noia més pròpia d'un conte, que d'un poble petit que estava entre dues fronteres, a cada qual més extranya.
Izaskun s'havia criat entre ovelles merines i vaques, entre la ruralitat més excèntrica que pugueu imaginar per a una xiqueta de només dos anys.
Havia aprés l'art d'estrènyer amb les seues mans les ubres de les vaques i les cabres i, quant més anys passaven, més li excitava el fet de sentir el tacte d'una mamella voluminossa, encara que fóra d'un animal de granja.
Notava com mullava la roba interior quan veia a la seua veïna en estiu banyada per les aigües del Cantàbric i marcava els seus mugrons a través del seu banyador quan sortia del mar i anava directa a la tovallola, que l'esperava dos metres més enllà.

Una nit d'Agost, Izaskun sortí de casa a donar una volta per tal de prendre la frescoreta de la nit pirenaica. Trobà una kampa al costat del caserio, verda i il·luminada amb la llum de la lluna plena. Hilargi betea. Es va estendre a la gespa i es masturbà allà mateix, sense por de que l'agafaren descobrint el seu sexe de dona basca. No sabia si era la seua excitació natural o si eren els raigs de lluna, però el seu primer orgasme vingué acompanyat d'un gemec preciós. Es podia confondre amb l'udolar dels mussols.

Passaven els anys i ella sentia una especial atracció, cada vegada més forta, per la seua veïna.
No deixava de mirar-la des d'aquell dia a la platja. Izaskun veia que el seu desig augmentava i que necessitava jeure amb ella al mateix llit, compartir alguna cosa més que dues paraules:

- Egunon, Izaskun.
- Egunon, Miren...

I baixar la mirada al veure aquells ulls verds i eixes celles prominents.

Un dia, la convidà a sopar. S'atreví a creuar més d'una conversa, mentres caminaven cap a la tenda. La seua complicitat anava creixent i l'atracció era quasi magnètica.
Soparen a la seua casa. Marmitako eta bi txakoli botila. Els colors de les galtes anaven canviant d'un blanc pàl·lid a un vermell suau mentres les dues ampolles de txakoli anaven desapareguent.
Començaren a parlar i parlar. No paraven... Fins que arribà el moment en el qual estaven enfrontades només quatre centímetres l'una de l'altra. Pensava que anava a estallar en mil trossets...

Ella li va agarrar del coll i inclinà el seu cap, disposada a besar-la.
Els seus llavis començaren a enrogir-se més i es despertà en ella unes ganes immenses de llevar-li les bragues i menjar-li el cony com mai li ho havia menjat a ningú. Suaument i amb calma. Molta calma. Izaskun havia descobert la seua sexualitat, per fi.

Respirà feliç.

18 comentaris:

  1. Una manera dolça i agradable d'aprendre la pròpia sexualitat...
    Llàstima que generalment no sigui així, per culpa de la manca de normalització...

    ResponElimina
  2. La normalització no existeix en aquestos casos, ni en cap d'altres. Per això, la meua insistència en crear històries sobre dones de tots els països i de totes les problemàtiques i races diferents.
    No vull que es convertisca aquest bloc en la biografia de la dona caucàsica model.

    Gràcies per comentar! És una pena que no puga accedir al teu espai i indagar un poquet! Hehe!

    Salut!

    ResponElimina
  3. Mmmm.. quan parlava de la manca de normalització volia dir que cal que la sexualitat de les persones deixi de ser rellevant, i que per tant deixi de ser important la seva orientació o manifestació. Però per a això caldrà el pas previ que la gent vegi igual l'heterosexualitat, que l'homosexualitat, que la bisexualitat.

    És una pena, sí. Però hi ha altres mitjans per indagar. ;)

    ResponElimina
  4. Supose que, d'ací a unes quantes (de)generacions, si no canvia la cosa i la gent continua acceptant a les persones oblidant la seua condició sexual; sí, normalitzarem l'assumpte. Mentrestant, haurem de continuar creant fantasies i històries precioses. ;)

    Només sé de tu que t'agraden Quique González i... El Joker?! Sorprenent!

    ResponElimina
  5. M'ha encantat el blog de debò, em sembla super interessant i aviat em veuràs per aquí sovint comentant-t'he :)

    Una abraçada

    Desitjo que també t'interessi el meu blog :)

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  6. Mmmmm... m'encanta aquest ús del parèntesi. Denota una subtilitat d'allò més interessant.

    El Joker... 21 anys? Quan es va estrenar "Batman" eres massa petita per a que t'impressionés i et deixés una marca indeleble, com a mi.

    Si fos tu, jo repassaria les teves deduccions. ;)

    ResponElimina
  7. Igual no me'n recorde de l'estrena de Batman, però tampoc me'n recorde de l'estrena d'Apocalypse Now i és una de les meues pel·lícules favorites... Hehe!

    Grans els Pearl Jam també i el grunge de Seattle, en general. També és una etapa a la qual jo ni havia nescut però de la qual he tret moltes coses i per la qual he arribat a emocionar-me.

    I bueno, Manuel de Pedrolo és un dels imprescindibles per a mi, estudiant filologia catalana.

    Més coses, va! :)

    ResponElimina
  8. Aquest joc comença a ser apassionant...

    Em sembla molt interessant algú que ha viscut l'adolescència més enllà de l'any 2000, però ha tingut la curiositat i sapiència de girar el cap als anys 90, i esbrinar què hi havia de bo i què de dolent...

    La literatura no és el meu fort, com potser algun dia tindré l'ocasió d'explicar-te. Només hi ha una cosa en la qual sóc més fluix sense excusa: els accents oberts i tancats, i l'el·la geminada.

    Ja tens més pistes... a veure si ara pots respondre també sense consultar el comodí de Google! ;)

    ResponElimina
  9. Espero que t'interessin les meves noves recomanacions del meu blog. A més ara amb un nou disseny, enquestes, i noves seccions. Si vols a més podem fer un intercanvi d'enllaços, espero que t'interessi! Records i cuida't l'Ànima. [www.imperdibleanima.blogspot.com]

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  10. Sense consultar Google no val! Hehehe!
    He de dir, que les cançons (a excepció de Quique González) sí que les he buscades en Google. La resta, el que són les frases de les pel·lícules i els fragments literaris, no. Creu-me.

    Galeano és inconfundible, encara que no tingues massa afinitat amb els accents oberts i tancats, ni els punts i les comes. Ell i la seua "Pequeña muerte"... :)

    "La vida secreta de las palabras", de Coixet, també és una de les meues predilectes i eixe diàleg entre Hannah i Josef l'hauré vist vint vegades, comptant a la baixa. Una bona elecció, sense dubte.

    A vegades, la gent subestima la juventut. Tindré 21 anys, però boba no sóc.

    ResponElimina
  11. No, si em pareixes de tot menys boba! T'ho assegure! O és que no ha quedat prou clar fins ara? ;)

    Que no segueix el joc? Jo tinc més pistes per posar... i espere prosseguir l'agradable camí de les nostres interessants afinitats... :) Tinc ganes de poder mostrar-te alguna cosa que no coneguis, i que t'agradi tant com a mí.

    I, tal com t'avisava, la literatura no és el meu fort... diguem que he llegit una mica, però poca novel·la, i menys poesia.

    Espere impacient el teu proper post... o comentari.

    ResponElimina
  12. Bé, ací ja m'has pillat. Ni frase de pel·lícula, ni frase de cançó. Només he aconseguit esbrinar el poema de García Montero. Que no és poc.

    Aquesta vegada has sabut jugar bé. Espere la próxima! ;)

    ResponElimina
  13. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  14. Sol·lucions als mots encreuats:

    Horitzontal 1: Eternal Sunshine of the Spotless Mind (horrorosament traduida com a "¡Olvídate de mí!", i una dels millors retrats de l'amor que jo hagi vist)
    Horitzontal 2: Arcarsenal, d'At the Drive-in (agradant-te RATM, et poden agradar també)

    M'havia assegurat que ho poguessis trobar a Google, però veig que has jugat amb la màxima dificultat!

    Facin les seves apostes! ;)

    ResponElimina
  15. Tinc unes quantes puntualitzacions:
    1-Conec una Izaskun de Donibane, que a més, entén el català... li farà gràcia aquest text.
    2-A Euskal Herria la raça principal d'ovella es l'ovella latxa. Les merines són més pròpies de Castella.
    3-Si a Donibane et refereixes a Pasai Donibane, t'informe que allà no tenen platja, però si una badia. Allà tampoc tenen vaques ni ovelles, es dediquen principalment a la pesca. A més, és un municipi molt xicotet en extensió.
    4-Jo faig un marmitako de puta mare.
    5-Molt bona història.

    ResponElimina
  16. vaja vaja! m'ha agradat això que he trobat per ací, vindré més sovint.

    PD: un dia d'aquests m'agradaria tastar el marmitako...
    PD2:... i no estaria mal amb tan bon acompanyament.

    ResponElimina
  17. A vore, un poble proper a la frontera, amb platja, ovelles, vaques, etc... no existeix XDDD
    Pasai Donibane no té res d'açò. Fins a Hondarribia hi ha els penya-segats de Jaizkibel i no hi ha platja fins Hendaia o Hondarribia i potser a eixa part hi ha ovelles o vaques, però ho dubte. Em sap greu.
    La frase final et mata? És que aquesta història pretenia infundir misteri fins el proper capítol!
    Desertor de l'Horta per motius econòmics i com continuen les coses igual a la Plana, tornaré a emigrar per buscar-me la vida. Açò és gravíssim!

    ResponElimina