dimarts, 29 de setembre de 2009

Quinze de gener.

Des del teu l'exili.

Qui sap com va arribar a eixe país anomenat Espanya.
Carmen (Carmencita pels amics, amigues i arribats més propers) havia eixit de Cuba fa vint anys perquè el seu marit, nòvio aleshores, havia escapat a Miami una nit solitària de febrer i emprengué una trajectòria difícil cap a Espanya. De vuelo en vuelo y tiro por que me toca.
Ella sempre havia negat que ell fóra com era i no suportava que propiciara insults i vexacions al govern que, per aquell temps, li estava nodrint i, encara menys, que ficara a Ernesto Ché Guevara d'un papanates revolucionari.

A Carmen li havien ensenyat a lluitar sense cap pistola a la mà des de ben petita. Anava a l'escola amb Evita, la seua millor amiga. Ella va prendre un camí ben diferent del que agafà ella: Evita es convertí en Eva i va començar a freqüentar el Malecón. Li va perdre la pista uns anys abans de marxar de l'illa i es preguntava totes les nits com havia pogut passar de ser una incondicional del govern, a ser una puta que es venia per un parell de dólars americans, xuclant-se-la a empresaris greixuts que no paraven de suar, fera fred o calor. No entenia com havia pogut vendre el seu cos perfecte, amb aquella pell tostada pel sol cubà i eixes cames fibrosses de ballar al só de Son.

Carme encara se'n recorda dels dissabtes a la platja amb la seua mare, olorant una barreja entre el fum de l'habano d'aquesta i la brisa càlida provinent del mar dels Sargazos. Recorda com el sol excitava cada cèl·lula de la seua pell, despertant en ella una passió per la terra que no tenia mesura controlable.

Els diumenges pel matí, abans de conéixer en Carlos, agafava la seua vella Bolero BH destartalada i es recorria l'illa d'una punta a l'altra per a fer una visita als seus avis. Anava des del centre de l'Habana fins Cienfuegos, on descansava trenta minuts a la platja que donava a l'altra banda de l'oceà, i després tornava a muntar-se en la bici per reprendre el camí fins Santa Clara, punt intermedi de l'illa, resistent a les invasions.

Quan va aparéixer en Carlos, Carme es va enamorar perdudament dels seus ulls clars, d'eixe turquesa tan idèntic a l'aigua del mar. Del seu tacte i la seua pell morena. Ell era estudiant de medicina a la Universitat de l'Habana i era un ferm oposat al govern de Fidel Castro i a la revolució del 59: pensava que no tenia perquè ser titella de ningú, ni tampoc ser metge i passar fam.
Ella intentava convéncer-lo de que la resta del món estava boig, que no n'hi havia estabilitat més enllà de l'horitzó... Però no hi havia manera. Ell seguia ferm al seu pensament i ella, com no, també.

Carlos va desaparèixer aquella nit muntant-se en una bassa llançada al mig de l'oceà. Va passar a ser un balsero sense terra, ni família, ni govern: va passar a ser un balsero sense expectatives de futur, caiguent a les mans d'un món mogut pel capitalisme.

Un bon dia, Carme va rebre una carta d'Espanya amb dos bitllets d'avió, un passaport i una nota que deia: Perdona por no creerte.
Aleshores, no van haver llàgrimes suficients com per a omplir el got de vi que estava damunt d'aquella taula on, per primera vegada, van fer l'amor.

2 comentaris: