dimecres, 15 de juliol de 2009

Quatre de juliol.


Són les nou de la nit d'un diumenge de ressaca i la vida segueix el seu rotllo. No l'importa en absolut que estiga a punt de caure en una depressió, ni es preocupa el més mínim del meu aspecte físic.
Redéu, sóc deplorable. Estic deplorable.
La coca s'està apoderant del meu raciocini i de la meua voluntat els caps de setmana, el sexe em supera, a poc a poc, i el mirall de la meua habitació és cada dia més petit i em fa sentir pitjor cada minut. A més, aquesta congestió produïda pel fum del tabac que circula incesant per la meua habitació va a acabar per ofegar-me.
Els problemes se m'amontonen en una pila desordenada damunt del llit i jo no faig una altra cosa que intentar colocar-los en un altre lloc menys visible.
Fora d'ací, d'aquestes quatre parets pintades de verd vestides de groc gràcies al fum nicotinós, escolte les rialles estridents de la meua companya de pis. Odie que folle amb el nòvio al sofà: ja que estem pagant totes una habitació, no envaïsques també les zones comuns. No és plat de gust trobar-te a l'endemà llet extra al desdejuni mentres escoltes les quatre parides que diu la televisió pels matins.
Els gemecs d'ella em fiquen a parir. No sent ni deixa de sentir.

- "Oh sí, oh sí." Quina poca emoció, xata!

Per més que cride, no vaig a aconseguir que se'n vagen a l'habitació. Tot el contrari: li dóna morbo saber que estic cabrejada, enfadada i, encara que ho intente reprimir, excitada.
Mire per la finestra que dóna al carrer de darrere i veig, des del cinquè pis, com un conductor colèric es bota un semàfor en roig i passa follat al costat de dos xiquetes.
Ara bé, no sé quina espècie de mare deixa a les seues filles a aquestes hores al carrers d'aquesta ciutat. Jo segur que no. Ni sé, encara, si m'agraden els xiquets.

Aquesta calor va a matar-me. Despullar-me no és una opció, és una obligació i no m'agrada aquest cos. El mirall sempre em mira desafiant i em reta a viure en la més estricta decadència mentres, d'altra banda, escolte com Brian Molko m'atrapa amb el seu cant de sirena i em fa sentir-me la xica més especial del món. I el cabró és gai. O bisexual. O jo que sé... Però em fica super burra.

Joder, vaig a masturbar-me.

3 comentaris:

  1. Como al reprimirnos más, coseguimos excitarnos.

    ResponElimina
  2. Polaiaaaaaaa no pot creure que tinguis un nou començament com aquest....la meva enhorabona perleta!!! has posat el llistó molt alt...no perdis l'essència d la inspiració que t'ha dut a propiciar-ho!!!!!!!!!!!!!!!!!
    ens veiem a finals d setembre... casa nova...tot un repte....en parlem!!!!
    Rebesoots!

    ResponElimina
  3. Què ho fa, que hom sempre vulgui ser protagonista, d'una o altra manera, d'històries com aquesta? I que quan eventualment ho pot arribar a ser, no hi veu cap part positiva?

    ResponElimina