diumenge, 25 de juliol de 2010

Dos de juliol.


Reflexions des de l'inframon.

El pot de la paciència està buidant-se i no sé què fer, sincerament. Comence a pensar que la corda que suporta la persiana és una bona copilot en aquesta carrera a l'infern.

El cor és divideix cada dia més i l'abisme entre tu i jo creix desmesuradament. Hem arribat a aquest punt i no ens hem adonat... Per això tot ha passat per sorpresa. Vivíem innocentment una història amarga però feliç alhora i ens hem equivocat. Bé, m'he equivocat, ho reconec.

Aquesta xafogor no em deixa respirar mentre dorm. Els pulmons s'omplin d'una massa d'aire calent, abrassador, que fa que m'importe menys viure. T'he fet mal i he obert una escletxa d'una grandària considerable molt difícil de cosir o tapar amb algun pegament força fort. Ho sent.

Aquestes flames comencen a cremar-me. Note com la pell es plena de bambolles, com em vaig convertint, a poc a poc, en cendra. Els meus ossos es desintegren i, amb ells, la meua ànima que havia estat el baluart de la meua raó. El foc comença a fer brollar l'instint de la mort. Del punt final d'aquesta etapa i del punt i seguit de la que vindrà.

dissabte, 9 de gener de 2010

Nou de Gener.


Somni d'una nit d'estiu.

Avui t'he tornat a veure a la classe de les deu. Pantalons vaquers, samarreta negra i la teua pell pàl·lida. Mai aconseguisc trobar-te els ulls, ni que ells es troben amb els meus. Els teus cabells curts desprenen la mateixa olor que la fruita que em menge per esmorçar a les escales, lloc on continue la meua recerca personal mentres xerre amb algun company de classe.
Parle de tu a les meues amigues i elles, fartes de les teues històries de divinitat mortal, em diuen que em llance, que et digue, per mínim que sigue, un hola tímid i vergonyós. Però no, no mereixes una paraula tan curta i tan concisa. A vegades em sembles un ésser tret d'una llegenda grega.

A les meues fantasies apareixes nua, entre blancs polars i roses pàl·lids d'aquella habitació del teu pis creat al meu cap. Els teus llavis, pintats d'un vermell intens, em mosseguen delicadament, deixant al meu coll les marques d'una passió furtiva, quasi prohibida. Als llençols, una copa de vi derramada, reprodueix automàticament a la meua ment fotogrames del que, fa no més de dos minuts, hem començat a la taula entre el pollastre rostit, les creïlles al forn i les mirades de lascívia que han anat desgastant-nos a poc a poc.
Les meues mans t'acaronen els pits suaument mentre una d'elles s'escapa, per inèrcia, al teu sexe. Latent, com si estigués en flames.
Les suors es barregen amb els aromes condensats a l'habitació mentres vénen al meu cap versos de Safo. La llum tènue de la cambra es reflecteix en les gotes de suor que et cauen del front i arriben als teus pits com per art de màgia.
Resllisque per tot el teu cos, impregnant-me de les teues hormones, mentre agafe la meua samarreta verda i la passe descaradament pel teu cony mentre et parteixes de risa.
Dolç plaer de veure't somiar amb el somriure...

Evite despertar d'aquesta fantasia sempre que no sigue necessari. Només quan ets present, apague la meua veu, inútil de cridar en una habitació embuatada amb una porta blindada i sense clau alguna per poder obrir-la.

Avui he tornat a veure't, deessa grega. Avui he tornat a veure't acompanyada per eixe adonis de metre setanta-cinc amb el qual no poden competir aquests dos pits grans i aquesta flor de primavera que tant t'espera.

Morirás, y de ti no quedará memoria,
y jamás nadie sentirá deseo de ti
porque no participarás de las rosas de Pieria;
oscura en la morada de Hades,
vagarás revoloteando entre innobles muertos.

dijous, 7 de gener de 2010

Set de Gener.


Estela particular.

Plovia a Ciutat Vella i, mentre corria, les gotes li relliscaven per la cara.
Un peu i darrere l'altre, una cama i darere l'altra... I el cor bombejant sang d'una manera incontrolada.
La mirada de la gent se li clavava al bescoll; eren fredes, amenaçadores. Ningú l'havia parat per preguntar-li perquè corria, únicament continuaven jutjant-la amb el pensament, observant com corria desesperada mentre els mocs, la saliva i la sang feien tot el possible per sortir d'aquella cara d'ulls morats i empetits i llavis partits.
Els genolls, glaçats pel fred hivernal de gener, començaven a fallar-li i cada vegada veia més a prop l'asfalt i el ciment del carrer.

"Cau i torna a alçar-te, Estela. Alça't." - Una veu al seu subconscient li ajudava a ficar-se en peu, com tantes vegades havia fet al llarg de la seua vida. El cor batejava més i més fort i ella continuava gastant les seues forces en fugir.

Fotogrames dels últims minuts a la que era sa casa se li apareixien. Els fantasmes de les pallisses i els maltractes, dels ulls morats i els llavis partits; els fantasmes de la sang i la saliva malgastada en crits desesperats, sortien d'aquella habitació i la perseguien discretament, sense fer cap soroll.
Ella vol fer-los desaparèixer però no pot. Continuen al costat seu, amagats entre els matolls de flors vermelles del parc i les faroles de llum tènue que il·luminen bona part d'aquells carrerons amb l'olor a pixum que tant detesta els diumenges de matí quan s'alça i s'asoma a la balconada.
Aquella balconada a la qual va fer l'amor amb ell, abans que l'alcohol i la cocaïna el convertiren en un monstre de gargamelles enormes i violència exacerbada.

"Fills de putes!"- cridava als seus records.

Un Renault vermell acabà amb la carrera deixant una estela de sang, saliva i mocs a l'asfalt de la Gran Via; acabant amb la seua vida i la de la nena que esperava amb tanta il·lusió.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Tretze de Desembre.

Fotogrames de l'hivern.

El got de llet fumejant contemplava, des de la taula, una xica preciosa amagada entre els llençols del llit. Els plecs d'aquestos deixaven entreveure algunes de les articulacions que conformaven el cos d'ella: una cama a mig depilar, un braç llarg que penjava, tocant el sòl de l'habitació, a mig netejar; una cara angelical amb un mig somriure a la boca i uns ulls tancats que delataven un somni preciós.

La pluja colpejava fortment la finestra d'aquella habitació. Milers de gotetes banyaven aquell cristall: a vegades, juntant-se unes amb les altres; altres, simplement, s'independitzaven i es deixaven portar pel vent polar que assotava la ciutat. El soroll de l'aigua contra la finestra li relaxava. Li donava el mateix la sociabilitat de les gotes; ella romania nua sota l'edredó, creant un microclima calorós al voltant seu.

El matí semblava no començar mai. El sol no es veia enlloc: la foscor permanent de l'hivern havia arribat.
De sobte, el botó del "play" de la cadena de música es ficà en marxa. Sonava una melodia suau, sense veu. Només un violí, un acordió i poca cosa més. S'olorava Montmartre, un dels seus carrerons; el perfum d'una dona caminant pels Champs Elysées, la vida contemplada des d'una petita cafeteria de París mentre el sol l'iluminava el rostre i els coloms s'acosten innocents a veure si la seua bondat es deixa entreveure per algun lloc d'aquell croissant que té damunt de la taula.
De colp, la veu trencada d'una dona, la veu d'una fumadora compulsiva, sortí pels altaveus donant un clima de tendresa i, a la mateixa vegada, de malenconia a aquella habitació del centre de la ciutat.

Obrí un ull i ho va veure allí, postrat davant seva, mirant-la fixament, amb una samarreta vella ficada, somrient i fent explícits els seus pensaments en aquell somriure de dents blancs i olor a café del supermercat d'un euro vint, mentre Edith Piaff omplia aquella habitació amb la seua manera d'amar i trencar amb la mètrica de l'hivern.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Vint-i-ú de Novembre.


Moltes preguntes (poques respostes).

-Vas a deixar-me?
- ...
- Però, per què?
- ...
- Què has vist en mi que no t'ha agradat?
- ...
- No he sigut prou condescendent amb tu?
- ...
- No folle bé? És això?
- ...
- Sóc molt paranoica, veritat?
- ...
- Per què no parles?
- ...
- Pots contestar?
- ...
- Està bé.


dissabte, 3 d’octubre de 2009

Ú de Novembre.


Izaskun.

Va arribar a Donibane un vint de Novembre, gelat i esgarrifòs. La temporada de carabasses havia passat i la seua mare havia parit una noia més pròpia d'un conte, que d'un poble petit que estava entre dues fronteres, a cada qual més extranya.
Izaskun s'havia criat entre ovelles merines i vaques, entre la ruralitat més excèntrica que pugueu imaginar per a una xiqueta de només dos anys.
Havia aprés l'art d'estrènyer amb les seues mans les ubres de les vaques i les cabres i, quant més anys passaven, més li excitava el fet de sentir el tacte d'una mamella voluminossa, encara que fóra d'un animal de granja.
Notava com mullava la roba interior quan veia a la seua veïna en estiu banyada per les aigües del Cantàbric i marcava els seus mugrons a través del seu banyador quan sortia del mar i anava directa a la tovallola, que l'esperava dos metres més enllà.

Una nit d'Agost, Izaskun sortí de casa a donar una volta per tal de prendre la frescoreta de la nit pirenaica. Trobà una kampa al costat del caserio, verda i il·luminada amb la llum de la lluna plena. Hilargi betea. Es va estendre a la gespa i es masturbà allà mateix, sense por de que l'agafaren descobrint el seu sexe de dona basca. No sabia si era la seua excitació natural o si eren els raigs de lluna, però el seu primer orgasme vingué acompanyat d'un gemec preciós. Es podia confondre amb l'udolar dels mussols.

Passaven els anys i ella sentia una especial atracció, cada vegada més forta, per la seua veïna.
No deixava de mirar-la des d'aquell dia a la platja. Izaskun veia que el seu desig augmentava i que necessitava jeure amb ella al mateix llit, compartir alguna cosa més que dues paraules:

- Egunon, Izaskun.
- Egunon, Miren...

I baixar la mirada al veure aquells ulls verds i eixes celles prominents.

Un dia, la convidà a sopar. S'atreví a creuar més d'una conversa, mentres caminaven cap a la tenda. La seua complicitat anava creixent i l'atracció era quasi magnètica.
Soparen a la seua casa. Marmitako eta bi txakoli botila. Els colors de les galtes anaven canviant d'un blanc pàl·lid a un vermell suau mentres les dues ampolles de txakoli anaven desapareguent.
Començaren a parlar i parlar. No paraven... Fins que arribà el moment en el qual estaven enfrontades només quatre centímetres l'una de l'altra. Pensava que anava a estallar en mil trossets...

Ella li va agarrar del coll i inclinà el seu cap, disposada a besar-la.
Els seus llavis començaren a enrogir-se més i es despertà en ella unes ganes immenses de llevar-li les bragues i menjar-li el cony com mai li ho havia menjat a ningú. Suaument i amb calma. Molta calma. Izaskun havia descobert la seua sexualitat, per fi.

Respirà feliç.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Quinze de gener.

Des del teu l'exili.

Qui sap com va arribar a eixe país anomenat Espanya.
Carmen (Carmencita pels amics, amigues i arribats més propers) havia eixit de Cuba fa vint anys perquè el seu marit, nòvio aleshores, havia escapat a Miami una nit solitària de febrer i emprengué una trajectòria difícil cap a Espanya. De vuelo en vuelo y tiro por que me toca.
Ella sempre havia negat que ell fóra com era i no suportava que propiciara insults i vexacions al govern que, per aquell temps, li estava nodrint i, encara menys, que ficara a Ernesto Ché Guevara d'un papanates revolucionari.

A Carmen li havien ensenyat a lluitar sense cap pistola a la mà des de ben petita. Anava a l'escola amb Evita, la seua millor amiga. Ella va prendre un camí ben diferent del que agafà ella: Evita es convertí en Eva i va començar a freqüentar el Malecón. Li va perdre la pista uns anys abans de marxar de l'illa i es preguntava totes les nits com havia pogut passar de ser una incondicional del govern, a ser una puta que es venia per un parell de dólars americans, xuclant-se-la a empresaris greixuts que no paraven de suar, fera fred o calor. No entenia com havia pogut vendre el seu cos perfecte, amb aquella pell tostada pel sol cubà i eixes cames fibrosses de ballar al só de Son.

Carme encara se'n recorda dels dissabtes a la platja amb la seua mare, olorant una barreja entre el fum de l'habano d'aquesta i la brisa càlida provinent del mar dels Sargazos. Recorda com el sol excitava cada cèl·lula de la seua pell, despertant en ella una passió per la terra que no tenia mesura controlable.

Els diumenges pel matí, abans de conéixer en Carlos, agafava la seua vella Bolero BH destartalada i es recorria l'illa d'una punta a l'altra per a fer una visita als seus avis. Anava des del centre de l'Habana fins Cienfuegos, on descansava trenta minuts a la platja que donava a l'altra banda de l'oceà, i després tornava a muntar-se en la bici per reprendre el camí fins Santa Clara, punt intermedi de l'illa, resistent a les invasions.

Quan va aparéixer en Carlos, Carme es va enamorar perdudament dels seus ulls clars, d'eixe turquesa tan idèntic a l'aigua del mar. Del seu tacte i la seua pell morena. Ell era estudiant de medicina a la Universitat de l'Habana i era un ferm oposat al govern de Fidel Castro i a la revolució del 59: pensava que no tenia perquè ser titella de ningú, ni tampoc ser metge i passar fam.
Ella intentava convéncer-lo de que la resta del món estava boig, que no n'hi havia estabilitat més enllà de l'horitzó... Però no hi havia manera. Ell seguia ferm al seu pensament i ella, com no, també.

Carlos va desaparèixer aquella nit muntant-se en una bassa llançada al mig de l'oceà. Va passar a ser un balsero sense terra, ni família, ni govern: va passar a ser un balsero sense expectatives de futur, caiguent a les mans d'un món mogut pel capitalisme.

Un bon dia, Carme va rebre una carta d'Espanya amb dos bitllets d'avió, un passaport i una nota que deia: Perdona por no creerte.
Aleshores, no van haver llàgrimes suficients com per a omplir el got de vi que estava damunt d'aquella taula on, per primera vegada, van fer l'amor.